El Dia en que vaig estar rient tot el dia...

Perdona brother però el teu conte se està retrassant...
Això ho havia de posar cada dia me fa riure com si fos la primera vegada...

Un sentiment fins avui inexistent.

Com cada dia tot comença continuant un final, però un començament molt interessant que acabat amb una tristesa completa, potser no tot sigui això però me sentit molt malament, després del que ha passat aquest dies, i la meva petita recuperació, el món sa posat tot d'acord per fer-me caure encara més fort que de la que m'havia aixecat que me va costar un part de mi, però que puc pensar després d'això que ja no soc el que era abans, no puc tornar on érem tots junts abans, ja no soc un d'ells, tot s'allunya i jo em demanava si a mi em passaria el mateix però s'ha demostrat, jo ja no soc un d'ells. un emocionant grup que he gaudit i molt, però que puc fer ara que per mi el món s'ha acabat amb més força que abans, que ja no existesc, dolorós és el dolor del pit que per una mirada al centre tot cau, potser tot sigui una equivocació o potser sigui el meu final, deixaré passar les setmanes fins que el meu dia arribi, esper no tenir la raó a n'aquest moments...

Amb tants de medis que hi ha per arribar i n'hi una sola trucada per fer.me feliç, avui he demostrat que la realitat és cruel i que no esteim en un món només per nosaltres sinó que la vida es dura, horrible i bonica, però que per ara la paret ha caigut sobre el meu cos i que el sol no arribarà mai als meus ulls que l'únic que puc fer és esperar que arribi la lluna per poder crear un estany per les meves granotes. Si la aconsegueixen sense mi que la disfrutin, no havia sentit el dolor de ser ferit sense avisar-me, i que tu t'adonis si que és dolorós, ja deia que el ulls poden trobar-se coses boniques però pots trobar-te amb la realitat davant els teus ulls, dolor sagnant, i la informació hagués pogut arribar ahir a mi però ara record la lleus paraules que sortiren amb significat de parella que avui és transformen en pedres, perq no són dues persones sinó un grup, que fa que tota la meva amistat es vegi totalment minvada per un simple dinar.....


La pregunta no va significar res i ara es demostra la potència de la veritat, dolorosa i carismàtica. Potser la idea no fou tan dolenta com havia pensat ara podria funcionar deixar el meu cos tirat, però no puc ser tan covard, a vegades hi ha explicacions ja siguin falses o un simple veritat però ahir era una amagatall que per casualitat avui he descobert, i si ha estat molt dolorós.

I pensar que jo em creia necessari per....

Per avui ja puc tancar el ulls i despertar-me de el malson tan dolorós...

Una abraçada radiant!!!

Com vaig dir ahir al meu brother, no millor dit el meu super brother, no millor dit el millor trompetista, no millor és millor germà que realment no és germà, no millor el millor del millors de cada milió de milions de millors, bé només basta dir que és brother meu i ja està. Avui he somiat amb una nit d'estiu, a la platja tirat sobre la sorra, sol en aquest món de desastres, però vaig caminar al costat de l'aigua, tota la platja estaie plena de grumers tirats per tot, el món s'havia acabat, només quedava jo, que podia fer, el primer que vaig fer va ser agafar un cotxe i ficar dins el mar, de cop i volta ja no em trobava dins el cotxe sinó en una illa tropical on el sol cremava la meva pell, NO MIRIS!!! una veu profunda molt càlida sonava lluny, vaig aixecar la vista era un escarabat que es banyava davall d'una palmera, s'esteia banyant dins un coco, aquell escarabat i jo varem parlar de coses molt profundes de la meva vida real i ell em contestava coses molt interessants... Tot s'ha tornat a acabar quan el despertador ha sonat, era molt tard les 7.30 ooooh, avui dematí he volat...



Tal volta hagi d'aprendre a recuperar, tard o d'hora arribara. Va robar-me el cor després de la primera paraula i ens vam sentir sols davall la nit estrellada, dolça nena turgent, radiant i somrient. Va caure el Sol, la llum i el fred, em trobava en l'altra costat de la paret. Vaig sentir-me feliç... Va arribar l'adeu, crec que era gener feia molta calor va ser tot tant fred, això s'ha acabat res serà igual, ens queden sorpreses. D'aquella cendre una nova flor brullarà... 


PD: Brother estic content, i te vull veure que fa molt de temps que no ens veim, i tranquil no tenc ningú millor que tu. Ets molt bon amic, i Leo tranquil tu també ets pots incloure en el primer paràgraf.

Perdona se que vaig equivocar-me...

Una nova foto que m'encanta un munt...........gracis...

Tornado de lletres

Perdona brother, però el teu comentari ja l'escriure un altre dia..., però ara que hi pens aquesta és la primera vegada que escric després de que jo Antoni Matias Amengual perdi una altre raó per viure, però tranquils només és una de les raons però encara en queden moltes perque jo mori. Avui podriem parlar del que ens fa vergonya, per sort jo la he perduda però encara me queda el respecte, el professor de filosofia ens parlava de venir sense roba a classe, perque ens han renyat perque tots ens em presentat sesnse roba a l'institut, ha estat impressionant fins que ha sonat el despertador però no passa res, com cada dia a classe un aburrimnet l'unic que em lliure d'aquest aburriment és l'imaginar que faria el professor si de cop i volta és troba dins un cos de dona, avegades no puc aguantar les rialles i el professors em diuen Toooniii!!! Però jo dic "ara esteia pensant, pot haver-hi una molecula que no tengui la darrera capa completa¿?", i el professor queda sorprés de que jo estgues atent, però jo sempre estic escoltant... ya ya ya.... jijiji.
El que deia abans és veritat jo sempre estic atent a classe però ara estic a informàtica i escric aquest comentari...

M'ajudes?....

Aquesta paraula ha donat molt que parlar avui, realment ja se perque he perdut les ganes d'escriure, però no se el que fer ara¿? per això demanava ajuda...
Nose perque no s'en van les ganes de tornar-ho a intentar,  no puc fer res, cada dia passa, el cap com un tornado.

Potser el no pensar, m'ajudi.
Pensar pot ser un perjudici per mi ara que tot s'ha acabat, millor dit que sa va acabar, i pensar que havia caigut, i avui un malentes hagues pogut dur problemes i pensar un nou dia que soc un negat em dur a la conclusió que la vida és un xurro, i com putes pot haver-hi tantes coses dolentes que em queden per descobrir i no puc dir que no he pensat en deixar el meu cos totsol, però no puc deixar els meus companys d'aquesta manera primer vull viure després moriré, però pensar en que pens és la millor  manera de no pensar,  pensar que el somnis són de colors i que les muntanyes caminen al meu costat em dóna un petit feix de llum, fins a la lluna i tornà... Només nedar no niuar, és en el que puc pensar, i potser en pere tengui raó com un camió però ell és el meu professor de català, esclar un bon profe... Un llac de llagrimes....