Encenent

La situació era una tant incòmode, encara que per ell era una situació habitual, ja és notava, d'una situació absurda va sorgir una gran experiència que els dos recordarien per molt de temps. Però millor explicar els detalls per així poder aprendre. Els dos joves entraren dins aquella casa, abandonada feia temps, però encara hi havia tots els mobles tapats. Inspeccionant la casa varen trobar l'habitació del matrimoni on hi havia aquell gran llit. El Sol entrava per la finestra, una llum ja tènue però on encara es pot veure clar, doncs fou aquesta situació que va empènyer als dos joves a llevar el llençol del llit, en aquell moment el dos joves es miraven fixament però al poc temps varen desviar la mirada, encara drets i cada un a un costat del llit es varen acostar, posant els genolls damunt el llit, quan foren suficientment aprop el noi va allargar els braços i va agafar la noia suaument deixant-la estirada damunt el llit, la noia ja estava preparada damunt aquell enorme i càlid cau, però a poc a poc el noi es va aixecar del llit, va anar a la finestra i va tancar un poc les cortines, perquè entres la suficient llum però alhora hi hagués una tonalitat fosca en el ambient. Immediatament després el noi es va girar cap a la noia, va anar cap a ella ràpidament, quan va estar al seu costat va acostar-se a la seva orella i li digué amb una veu suau :

-........................................................................................-

Aquella imatge era molt sensual. Es seguiren mirant fins que el jove es va aixecar i va sortir de l'habitació, la noia es va reincorporà, es va llevar les sabates, i començà a  llevar-se la camisa, després els pantalons, el noi va arribar i va dir-li:

-Preparada?-

La noia li va contestar amb una feble però apassionada veu:

-Si-

Fou així com el noi va treure la càmera i va començar a fotografiar-la per una famosa revista...

Quines ganes tens de tenir salada la pell.

Salat, encara que sia un gust amarg sempre és agradable, amb ganes de tornar-lo a provar per saber si de veritat t'ha agradat, que al final t'adones del sensacional gust tant bo. Perquè tenim la sal desvalorada, està tant ficada dins la nostra dieta que ja no sabem que és el menjar sense sal, no podem degustar un menjar sense sal. Salat, dolç, ja no sabem que és...

Nit

La lluna plena esclatant damunt la taula de Torralba il.luminava el recinte amb tanta intensitat que, segons com, semblava que fos de dia. El joc d'ombres que projectava la mateixa taula, la més gran i ben tallada de tota l'illa, i els menhirs que l'envoltaven, semblaven éssers espectrals enmig de la nit de lluna plena de juliol. Més enllà, el talaiot i les sales hipòstiles eren ja llocs ignots, submergits en la fosca, misteriosos. El recinte de la taula, en canvi, encès de lluna, era un lloc ple d'energia, de força, gairebé de vida pròpia. Diuen que un dels motius que va portar les civilitzacions prehistòriques a construir les taules era astronòmic; és a dir, la taula com a element per captar la força magnètica dels astres i dirigir-la cap als homes. Terra de pedres i vent.

Dia

Feia venir son, feia venir una son horrorosa, aquell sol que queia a plom damunt del moll i aquella olor de gasoil del vaixell encorat. Venien ganes d'ajeure's a terra en algun racó ombrívol, fer servir la motxilla de coixí i dormir, dormir fins que la sirena del vaixell avisés que ja eren al món.

La simplicitat de les paraules.

Les paraules alguns cops sobren, però també falten. Però millor són aquelles paraules que es diuen en el moment just, aquelles que són tants satisfactòries animosament, que t'omplen. Però un paraula senzilla com pot ser un "si", pot tenir una gran força, pot arrancar una gran emoció una gran felicitat... Però també hi ha la part contraria, el temut "no", una paraula malvada, però no puc comentar ja que la meva experiència amb el "no" és molt pobre, per sort. La meva al.legria va ser immediata, no em podia imaginar, aquella resposta és el nou camí que em decideixo a recórrer.

I ara la part d'història... real o irreal, però sempre amb un sentit.

Després de recórrer molts de camps de batalla, el meu cos ja estava cansat, tot el camí que vaig recórrer... Vaig decidir abandonar la guerra, durant aquell temps de descans on no cercava la guerra, vaig trobar-te, i aquells dies que passarem junts foren els millors que vaig passar, però a partir d'ara, comença la veritable història que em d'escriure...tu i jo.

Petit fragment de la meva obra:

Capítol 2.

El dia següent aquella nit esbojarrada, fou un poc confús. Ens varem trobar per tota la casa, però les nostres mirades no es creuaren ni un moment, la nit anterior havia estat una paret que havíem construït entre nosaltres dos. Era problemàtic la nostra relació havia passat de ser amics a ser totals desconeguts, cada minut que passava era un retorn als successos d'ahir. Cada un es va tancar a una habitació diferent, aquella casa es va convertir en un camp de batalla, un camp hostil. Passava el temps, el sol va caure, fins que va arribar l'hora de sopar, vaig sortir de l'habitació per preparar-me el sopar, quan vaig entrar a la cuina vaig veure't, la meva primera reacció va ser sortit, però no ho vaig fer, així que vaig dir:

-Laia... pots xerrar...Jo no volia que nosaltres...

Ella va girar-se, en aquell moment la frustració em va omplir, així que vaig acostar-me a ella. La vaig agafar pel braç i li donà un petó...

Ella es va molestar un poc, però va tornar a parlar, aquella nit va continuar entre rialles i abraçades. El dia següent va ser com els primers que passarem junts, tant divertit i tant emocionant. Encara intentam explicar-nos com varem poder acabar enfadats per una petita...